Actualitat

Titular notícies

Les paraules marquen

Dijous 28 Maig 2020

Les paraules marquen. A moltes, ens defineixen o ens definim com a dones. Però, ens hem parat mai a pensar què significa per a nosaltres aquesta marca i què comporta? I per a la societat? Quin és el model de dona que volem i quins són els referents? Sobre tot això parlem amb la Maria, la Mel i la Dúnia, tres joves estudiants que viuen a pisos d’acollida del programa Pont Jove (Fundació Servei Solidari).

Maria Otero viu en un pis de Pont Jove des del passat novembre. Té 19 anys i va arribar aquí des de Veneçuela, on la cuidava la seva àvia, per viure amb la mare. Vuit mesos després, i arran de les baralles i altres problemes, va entrar en un centre de Lleida i després en un CRAE de Barcelona fa dos anys. Ha acabat l’ESO i està pensant què vol estudiar ara.

Mel Araujo té 21 anys i està acabant integració social, després vol fer Psicologia. Als 13 anys va entrar en un centre de menors. Des de llavors, ha passat per un centre d’acollida, un CRAE i, els darrers tres anys, ha viscut en un pis de Pont Jove. En un mes i mig, continuarà fent camí i se n’anirà a viure en un pis de lloguer amb una amiga. “En tinc ganes: vull seguir avançant” confessa aquesta amant de la poesia.

Dúnia Elkhraa va néixer al Marroc i, des de fa quatre anys, viu a Espanya, on resideix el seu pare. Ha passat per un pis d’acollida, per un CRAE i, des de fa dos anys, viu en un pis de Pont Jove. Estudia Integració Social i, encara que li agradaria treballar, l’any que ve haurà de continuar estudiant perquè no té permís de treball. Encara no sap si Psicologia o Educació Social.

La Dúnia diu que ser dona és “ser persona i punt. Clar que amb dificultats, estereotips que ens han penjat...”  i la Maria es mostra molt orgullosa: “és un privilegi. N’estic orgullosa. Som Intel·ligents,’ echadas para adelante’, el que volem ho aconseguim… i donem la vida!” La Mel s’explica amb més detall: “No m’ho qüestiono. No és només una forma biològica o d’identificar-me. És també una manera de relacionar-me amb l’altre i connectar-hi. Jo em sento orgullosa i totes hauríem d’aprendre a valorar. Estem en lluita per acabar d’erradicar les diferències en la societat patriarcal en què vivim. Una dona és un ser humà i punt.”
 

Referents i models

Són joves però tenen vides molt viscudes: de vegades, sembla que un dels seus anys val per tres. Així ho senten elles, que cada mes, cada any, l’han lluitat. Per això, la Mel assegura que “em costa trobar referents al meu voltant. Em sento orgullosa de mi mateixa, de com sóc: resilient, capaç de superar adversitats al llarg de la meva vida… Assumeixo la vida que m’ha tocat amb 21 anys. He crescut com persona, m’he fet forta i he madurat.” Si insistim en la conversa, acaba compartint que “la primera referent és una amiga de fa anys, amb qui ara marxo a viure. Les dues som lluitadores i resilients. Admiro la seva forma de ser i veure la vida. També hi ha homes, no? Un dels meus educadors del CRAE, l’Oscar, era educador i escriptor. En part, a ell li dec el meu interès per alguns autors.” Com per exemple, un altre dels seus referents, a qui no coneix personalment... encara. “M’agrada la poesia i l’escriptura. Segueixo Elvira Sastre, per la seva sensibilitat i forma de pensar. M’agraden també poetes com García Montero o Benjamín Prado….  Jo també he escrit un poemari i el vull publicar. Més endavant, espero escriure una novel.la”. 


Fragment del poema Libre de l'Elvira Sastro

Les xarxes són un espai de referència, on buscar, trobar i compartir. La Dúnia segueix a Instagram “la Ramia Chaoui, que té un discurs interessant. També us recomano la cantant Miss Raisa, la seva primera cançó era “No lo soy pero…” sobre el racisme, un altre tema que em preocupa. També m’han recomanat l’escriptora Fátima Mernissi… Totes tracten temes socials i per això crec que val la pena llegir-les, escoltar-les.” A més, assegura que “quan vaig arribar, vaig fer 4t d’ESO, no sabia res del que passava al món. Vaig començar un grau mig en atenció a persones en situació de dependència, on es tractaven temes socials. I després, he començat el grau superior… Les companyes són el meu referent. Em fan pensar coses en què jo no havia pensat. Quan parlo amb elles, em fan veure que el que jo creia normal no ho era. Vinc d’una cultura molt masclista –aquesta també ho és però diferent!- i portava integrades algunes coses sobre la dona o sobre les relacions… Recordo sortir, al principi, a passejar amb una amiga per Montjuic. Vam veure dos nois fent-se petons i jo em vaig posar a xisclar. A la meva cultura això no… La companya em va fer pensar sobre la meva actitud.”

Elles tenen els seus referents però la societat també intenta proposar els seus. La Dúnia diu que “el pitjor són els anuncis, el cine, la tele… Els nens i nenes troben aquí, i a la família, els models del que sí està bé i el que no. Recordes un anunci de El Corte Inglés? Una imatge d’una dona amb el 97% entregada, 3% egoïsme, 0% queixes, 100% mare... escrit”. Ser dona és ser això.  Ja ho tens. No ens hem de queixar! Hem de ser mares!”. La Maria, en canvi, troba que es pot aprendre del que veu en aquests espais: “hi ha molts models de dones, als anuncis, als llibres, a les sèries… Unes són poderoses, d’altres demostren que son algú o d’altres tenen una vida trista… A les xarxes socials, les dones són més lliures perquè diuen el que volen, surten com volen… El meu model de dona? La echada para adelante, la que fa gran allò petit. Hi ha hagut moments a la vida en què he estat malament, veig una sèrie amb una dona i la seva vida dura i m’igualo a ella, em sento acompanyada. Llavors el personatge surt endavant i això m’inspira per sortir-hi jo també!”.
 

Límits, desigualtat, masclisme, violència... cert o no cert?

La Dúnia assegura que “totes les dones ens hem enfrontat al menyspreu, als límits, d’una manera o d’una altra” i la Mel afegeix “visc en una societat on hi ha diferències. Hi ha estigmes socials per exemple al sistema penal –en com s’actua davant la violència de gènere cap a la víctima- o en l’àmbit laboral. Vaig treballar en un cine i a les noies se’ns marcaven unes normes diferents de vestir. Estudiant no pateixo ni visc tantes diferències.” Això no vol dir que, en altres moments, no els hagi patit i que no els torni a patir: “A la meva família ja he viscut micromasclismes. Per la meva forma de pensar, a mi m’identifiquen amb una revolucionària. També al CRAE, a través de petites conductes o fets, he vist micromasclismes, els he viscut. Com a noia, el tracte era diferent, potser respecte a com podies vestir o no. Sóc una dona de caràcter i això tampoc m’ho posa fàcil.

Hi ha maneres de vestir adequades per les noies, trets de personalitat també de noies i... oficis de noia, com bé sap la Dúnia. “Jo, de petita volia ser policia. T’ho imagines? A la família em deien que no. I quan em veien estudiar em deien… no et matis a fer-ho, si total, et casaràs, no val la pena… Ara, el meu pare, quan em truca em pregunta poc pels meus estudis: quant em queda, què faig… i res més. Hi ha masclisme al carrer, a l’escola… Els homes es passegen com superiors. La meva germana estava casada: ell era el jefe perquè portava els diners a casa, ella no anava a treballar i només es dedicava a casa” recorda.  El cas de la Maria no és diferent i per si algú tenia dubtes ho diu ben clar: “Existeix el masclisme. El veig, l’he estudiat, l’he patit”. I això que hi ha polítics que encara ho neguen. “Desigualtats en els salaris, en els càrrecs directius i en les parelles… Jo ho he patit. L’home mana, és el sol de la casa, i això, fins i tot, li dóna dret a la violència. Però s’està lluitant perquè siguem lliures, diversitat de gènere… “

Dels límits i les desigualtats petites al masclisme, de lo micro a lo macro. I sense adonar-nos, granet a granet, un dia, sentim l’alè al clatell: la violència. “Jo l’he patida, la violència. Vaig tenir una parella que em va pegar: una bufetada per saludar un noi conegut pel carrer, xerrar i donar-li el telèfon. Aquell dia, la relació es va acabar. La meva parella actual començava a donar-ne senyals i em vaig quadrar. Va començar a dir que aquella roba millor no, que amb aquelles noies no, que acabaria sent una perra com elles, o amb un grup de solteres no perquè anirien amb nois… Ell anava a la feina i després sortia amb els amics. Un dia vaig voler sortir jo i no tenia amb qui, no hi havia contactes al meu mòbil. I jo què?, em vaig dir. Li vaig dir que no em podia manar, que jo decidia… que podia plorar un mes sense ell però no viure una vida de lamentacions amb ell. Em vaig prendre el meu temps, em va prometre que canviaria perquè hi tornéssim i jo li vaig di que m’ho demostrés. Ho va fer i hi vam tornar”.
 

I tú, quina dona vols ser? En quin món vols viure? 8 de març

La Mel ho sap bé: “El 8 de març es el dia de la dona. No ens caldria un dia per ser reconegudes. Si estiguéssim en una societat realment basada en la igualtat no caldria fer èmfasi en una realitat que no es dóna la resta de l’any. Avui he de reivindicar-ho? I la resta? Ja entenc el sentit històric però… “

                         

La Maria ens explica que “vaig estudiar en una escola d’adults i no van treballar gaire el tema del feminisme, qüestions polítiques… Vaig treballar la desigualtat i la globalització en general a geografia i alguna referència a història però res més, res profund, debat a fons, no… De vegades, amb els companys, traiem el tema, però sense guia”. De totes maneres, gràcies a les amigues que va fer al CRAE de Lleida ha celebrat alguna vegada el 8 de març, el dia de la dona: “quan vivia a Lleida, vaig anar a una manifestació del 8 de març, a una del càncer de dona i a una per la igualtat. Les noies del CRAE eren feministes i participativen. M’influïen molt. Vaig anar-hi i em va semblar bé. Però ara ja no: em cansa la gent i les meves amistats no van per aquí. No em declaro feminista. No sóc tan radical. Però estic a favor de la igualtat, d’acabar amb humiliacions i violència”.

La Dúnia ho té clar. Somia “en viure en una societat igualitària, on tots puguem fer el mateix. Treballar fora i dins de casa, que també és treballar! En el que vulguem. Que el que faci un home ho pugui fer jo: una societat que no em limiti i sense estereotips. I una societat segura per a mi com a dona. Ara, els carrers i de vegades les cases, no són segures per a nosaltres. No vull viure amb por”.

Més, sobre...: gènereacció
Últimes Notícies